“CLIC!” per Ele Hache

GARRANYIC-GARRANYAC! GARRANYIC-GARRANYAC! CLIC! GARRANYIC-GARRANYAC! GARRANYIC-GARRANYAC! CLIC!
 
La meva visió està borrosa, només puc escoltar els batecs accelerats del meu cor i sentir el pes del seu cos sobre el meu, balancejant-se a l’uníson amb els meus malucs. El plaer és tan… Però no comencem la història per al final, tot al seu moment oportú.
 
Avui és diumenge. Al contrari de la resta de mortals jo m’he llevat aviat. M’he fet una d’aquelles dutxes que et recarreguen per a la resta del dia. Ni freda, ni calenta. Però et ressuscita l’ànima. Una dutxa acompanyada de bona música que et fa moure fins l’últim dels teus tendons i fa cantar a la més remota de les teves cèl·lules.
 
Comprovo que està tot a punt a la meva motxilla i surto al món per a capturar-lo en instants únics amb la meva càmera.
 
Vaig passejant i fent fotos. Només hi ha quioscs, forns de pa i algun bar obert. Poca gent al carrer: un ancià passejant al seu gos, un noia fent footing i un grupet de xavals borratxos.
 
Passo per davant d’un bar que té la porta oberta i escolto la veu del telediari sortint del televisor: “escàndol a les xarxes socials, li ho expliquem a continuació”. Entro al bar, em demano un cafè i m’assec en una de les taules per esperar la noticia. Mentre donen la resta de titulars em prenc el cafè i faig una llambregada el Twitter. Cerco els Trending Topic, un d’ells és #CiraVUscandal.
 

@noticiescalents: ÚLTIMA HORA | Cira, la rossa supermodel de la marca Venice Underwear, nua literalment a un vídeo comprometedor junt al dandi italià Giacomo Guarnieri #CiraVUscandal bit.ly/CiraGiacomo
 
@escandlsdefamosos: Recopilació dels millors moments del vídeo sexual Sisa+Giacomo, a què esperes a veure’l? #CiraVUscandal bit.ly/CiraGiacomo

 
I així una infinitat de tweets tratant de guanyar el major nombre de visites i visualitzacions per treure’n profit de l’assumpte, què trist… Reviso altres hashtags que no són tendència, però que almenys em treuen un somriure com #SundayFunday o #SundayMorning i de cop rebo la notificació d’un nou e-mail. És de Venice Underwear, assumpte: Proposta de feina.
 
Els meus ulls s’obren de bat a bat, m’ennuego amb el cafè i rego de líquid la pantalla del mòbil sense voler. Agafo un tovalló de paper per a netejar el desastre mentre els meus pensaments van a mil per hora. Porto un any a la caça d’aquesta empresa pel seu programa ja que és la llançadora de fotògrafs i models emergents, per fi s’acosta la oportunitat per donar-li una espenta a la meva carrera! Inspiro profundament, deixo l’aire lentament i obro el correu.
 
El to és formal, però el text de la proposta és més llarg que un dia sense pa. El resum és que després de l’escàndol de Cira volen apartar l’atenció dels mitjans el més aviat possible i continuar amb el seu pla de ser una marca que dona oportunitats a nous talents. Si accepto, volen que fotografiï demà mateix a una de les seves futures supermodels. No m’ho penso dues vegades i responc acceptant la feina, em demano un altre cafè i just quan encara estic assimilant el que ha passat rebo un altre correu amb els detalls per a la sessió. Serà demà a les 10 al meu estudi per tenir la màxima discreció, només assistirà la model sense maquilladors ni assistents, requereixen secretisme per la nova col·lecció de llenceria. Llenceria! De cop i volta les meves neurones connecten i encenen la paraula amb llums de neó. Encara no he fet ninguna sessió d’aquesta mena, sempre ho postposo per què em poso nerviosa només de pensar-ho, on m’he ficat? Quan aixeco la vista cap a la televisió del bar les noticies han acabat però això ara ja no té cap importància.


Falten cinc minuts per a les deu i truquen a la porta de l’estudi. Quina puntualitat. Els meus nervis i jo obrim, i allà està ella. Radiant com el matí, tan somrient, tan familiar, tan… canviada. No pot ser ella. Això té que ser una broma, on està la càmera oculta?
 
– Quan de temps sense veure’ns… no em donaràs un parell de petons?
– S-sí, clar. -Li dono dos petons-, Passa, passa.
– M’alegro molt de veure’t -diu sense deixar de somriure-. On puc canviar-me?
– Aquí a aquesta porta de la dreta tens un bany. Vaig a col·locar l’objectiu a la càmera i t’espero a la saleta que està al final del passadís.
 
Fujo abans de que em contesti. Crec que se m’està començant a accelerar el cor.
 
Arribo a la saleta i la recorro d’un costat a l’altre sense cap sentit, sacsejant les mans cap al terra, com volent treure’m els nervis i els records que arribàvem com a flaixos a la meva ment. Records dels dies als que començava a tenir dubtes sobre els meus sentiments. Records en els que només està ella. Les mirades i ella. Les seves abraçades i ella. El seu perfum, les seves bogeries…, les nostres bogeries. Un tot i un res. I dic res perquè va acabar abans de que tan sols intentar començar. No sé ni si havia un “nosaltres”. Ella se’n va anar, la seva família es va mudar abans de començar la universitat i la vaig perdre de vista. Va desaparèixer.
 
Fins avui.
 
Acabo alguns ajustos de la càmera i escolto els seus passos sords apropant-se pel passadís. Apareix a la saleta amb les sabatilles d’anar per casa i barnús roses. Deixa el barnús al penjador de la porta i es treu les sabatilles abans de trepitjar el fons blanc. Porta un conjunt d’encaix blanc nuclear, la cabellera negra i ondulada li cau sobre les espatlles i les seves corbes ara són molt més impressionants que llavors, en aquell cos adolescent. Ara adornen el cos d’una dona. I quina dona…
 
– M’he portat música en un pendrive, pots posar-la? – Estén la seva ma cap a mi.
– Sí, dóna’m. Amb les presses he oblidat portar-la jo. -Li agafo el pendrive de la ma sense mirar-la i l’endollo a l’ordinador, poso la reproducció aleatòria i li dono al play.
– Fantàstic! – diu somrient i es gira per situar-se al fons.
 
La sessió transcorre amb normalitat, recordant els vells temps entre riures i enyorança. Cada 20 o 25 minuts ella es canvia de conjunt al servei i en unes dues hores ja se’ls ha posat tots. L’últim és realment impressionant, d’un negre brillant i línies platejades emmarcant cada corba. De cop deixa de posar i la seva expressió es torna seria, com preocupada.
 
– Saps?, vaig pensar que anaves a rebutjar aquesta feina.
– Per què vas pensar això? -li dic arrufant les celles i baixant la càmera a un costat.
– Doncs per què cada vegada que em canviava de roba davant teu, et posaves com un tomàquet! – I es trenca a riure.
 
Em quedo bocabadada i li llenço una mirada assassina.
 
– És feina -li contesto seria.
– Podries haver dit que no. – Ella segueix somrient.
 
Poso els ulls en blanc, tractant d’amagar un mig somriure.
 
– Ets incorregible, sempre et reies de mi per aquestes coses.
– Però per què has acceptat? -Insisteix.
– Per què és una gran oportunitat, i no sabia que la model erets tu. – Li clavo la mirada.
– Oh, i si ho haguessis sabut que era jo, hauries dit que no? -Em torna la mirada, desafiant-me- Estàs enfada amb mi?
 
Esbufego.
 
– Ja fa temps que vaig deixar d’estar enfadada amb tu. No valia la pena, ja no estaves aquí -dic, baixant la mirada.
 
S’atansa fins a mi i m’agafa de la ma.
 
– No ho vaig decidir jo, saps que no -diu sacsejant el cap-. Va ser tot tan ràpid, no em van donar temps per a res i amb la mudança vaig perdre la meva agenda amb tots els números i direccions. Ja saps com eren les coses fan 10 anys. -Baixa la mirada, trista.
– Sí, ho se. -Intento cercar els seus ulls.
– Vaig tenir que tornar a fer amics, començar de nou a una nova ciutat, una altra manera de veure la vida a la universitat… -aixeca la mirada-. Sense tu.
 
Ens mirem uns segons en silenci. I segueix parlant.
 
– Quan a l’agència em van mostrar les feines de diversos fotògrafs i vaig veure el teu nom no vaig dubtar ni un moment, vaig dir que volia la sessió amb tu. -Comença a somriure de nou-. Sempre et va agradar fer-me fotos.
– Eres la meva única model -dic tornant-li el somriure.
– Escolta, posa la càmera al trípode i anem a fer-nos fotos juntes -diu tirant del meu braç, mentre es dirigeix cap al fons blanc.
– No et vesteixes abans? -li dic intentant parar-la.
– Després, vinga vine!
 
Programo la càmera per que faci una foto cada 10 segons, la poso al trípode, enquadro, em descalço i em poso al seu costat. Ella m’abraça pel coll i comença a posar recolzant-se en mi, jo no se on posar les meves mans. CLIC!
 
– Però fes alguna cosa, que estas molt quieta! -Em sacseja.
– No se posar tan bé com tu. -Segueixo amb les mans en alt.
– Només deixa’t portar pel que estiguis sentint ara.
– Val… -Li mantinc la mirada.
 
Mentre la miro, abraço la seva cintura i li faig una mossegada a la galta. CLIC!
Ella es queda bocabadada i m’agafa un pit, posant cara de malícia. CLIC!
Arrugo les celles i li faig el mateix per venjança, però amb les dues mans. CLIC!
Ella agafa la meva cara i em besa als llavis. Poso cara d’espant. CLIC!.
Deixo anar els seus pits, m’aporto d’ella i per un moment quedo en xoc mirant-la als ulls. CLIC!
Reacciono, em llenço cap a ella agafant-la de la cintura i la cara, i li torno el petó. CLIC!
Em treu la roba i abans de que em pugui adonar ja estic en roba interior. Somriu picara i torna a besar-me. CLIC!
Li trec el sostenidor que allibera uns pits rodons i alçats, amb els mugrons erectes cridant a la meva boca. Se’ls xuclo sense compassió i el seu cos s’eriça de plaer. CLIC!
 
Ens desfem de la resta de les peces de roba i caiem al terra del fons blanc. La càmera segueix disparant sense parar, captant cada carícia i cada petó als nostres cosos nus. La música encara sona de fons. Unes veus sensuals canten a duo ”… i si és per tu reinvento el que és el verb estimar…” i es perden l’una en l’altra en notes quasi orgàsmiques.
 
Em poso sobre ella sense parar de petonejar-la, una ma al seu clatell i l’altre perdent-se entre les seves cames, estimulant el seu sexe. Beso el seu coll i l’escolto panteixar. S’agafa del meu cabell i els moviments dels seus malucs cada cop són més salvatges. Els panteixos es converteixen en gemecs forts, accelero el moviment amb la meva ma i els gemecs ens transformen en crits. Inesperadament gira sobre meu i m’empeny violentament contra el terra, obre les meves cames i encaixa el seu sexe amb el meu, envestint-me.
 
– Vull que ens correm a la vegada… -diu mirant-me als ulls sense parar de moure’s-. Porto anys imaginant aquest moment.
 
Li mossego el llavi i l’acompanyo en els seu moviments de vaivé. Puc sentir la humitat del seu sexe sobre el meu i noto com em humitejo encara més. Cada cop ens movem més ràpid i més fort. Ens estirem del cabell, ens besem, ens llepem, ens esgarrapem… el plaer cada cop és més intens. Els seus crits superen en decibels a la música, però jo en prou feines escolto el que em rodeja de tant plaer que sento.
 
La meva visió està borrosa, només puc escoltar els batecs accelerats del meu cor i sentir el pes del seu cos sobre el meu, balancejant-se a l’uníson amb els meus malucs. El plaer és tan insuportable per ambdues que acabem explotant en un orgasme indescriptible, humit, eixordador. Els nostres cossos es mouen com electrocutats per la intensitat de les sensacions. Ens mirem als ulls i ens riem mentre seguim convulsionant de plaer.
 
Recuperem l’alè mentre ens petonegem suaument. La càmera segueix disparant. De cop ella em mira amb cara de preocupació.
 
– Que faràs amb aquestes fotos?
– Les vendré al millor postor -li dic posant un somriure burleta.
– Però què dius?! No em facis això, la meva carrera està a punt de consolidar-se… segueixes enfadada, veri-?
– Xxt! tranquil·la. -Li tapo els llavis amb el meu dit-. Només feia broma poma. Les xarxes socials tindran que conformar-se amb la rossa, la morena me la quedo jo.
 
 

FI


Traduït per Joanna Deloni   –  VERSIÓ ORIGINAL EN CASTELLÀ:   CLICK!, Relato Corto LGTB