El Primer Dia

És la primera vegada …, tant per a tu com per a mi.
Em dius que sóc el primer, tot i que pel text evites dir la paraula client.
Prenem alguna cosa per posar-nos a to.
Em dius que si pot ser un vodka amb llimona, millor.
Posats a fer, jo em prenc el mateix.
 
Estem una estona parlant.
No seria necessari, podríem anar per feina,
però els primers cops s’han de fer especials.
Tot d’una, sents una veu que diu que hem d’avançar a la següent escena.
Som-hi!.
 
Tu em mires tímidament.
Et comences a despullar molt lentament.
Primer, la jaqueta curta fina que havia quan t’havies tret l’abric al arribar,
deixant ja al descobert un esborrany de la teva figura femenina.
 
Després comences a descordar-te la brusa, botó per botó, amb suavitat,
de manera cerimonial que ni una geisha podria imitar.
Primer una mànega, després l’altra.
La brusa cau a terra.
 
No portes sostenidors.
Uns pits ben drets i orgullosos em miren.
Els mugrons són de color rosat i durs, entre l’excitació i el fred de l’hivern,
aquest que tracta de resistir a mitjans de febrer.
 
 

 
 
T’acostes i em comences a descordar la camisa.
Tot i la nuesa, no puc deixar de mirar els teus ulls verds.
Em treus la camisa molt suaument,
com si tingués alguna ferida al cos i poguessis fer-me mal.
 
Descordes els meus pantalons sense deixar de mirar-me als ulls amb excitació,
però alhora amb tendresa, una tendresa fora de lloc.
Jo sento que tremolen les cames pensant en el que pot venir a continuació.
Noto com amb la mà, lentament, toques el meu membre.
Podria desfer-me.
 
Per evitar-ho, t’acaricio els cabells amb la mà dreta que tremola lleugerament.
Et pares sense deixar de mirar-me.
Aquests ulls poden amb mi.
Llavors, els nostres caps s’acosten.
Sense dir-nos res, sabéssim des de sempre què fer.
 
Els nostres llavis es van acostant…
Dos centímetres, un centímetre…, mil·límetre a mil·límetre…
Gairebé sento que frego els teus llavis.
 
L’aire de la teva boca entra en mi com si em lliuressis la teva ànima.
Ens mantenim en aquest instant.
Aquest petó no-petó.
Aquell instant abans, aquesta emoció, aquesta excitació…
 
I de cop i volta es sent una veu: “Stop!
Ara entens per què des de sempre m’ha caigut malament?
Tu molt bé, noia. Tu noi, crec que et tens que deixar anar una mica més, ¿d’acord?
Bé, provem amb tu i tu, a veure com ho lo feu!”.

 
I la classe continua, queda com un quart d’hora per acabar.
És la primera vegada. És el dia en què ens veiem per primer cop.
 
Continuarà…