Mens sana in corpore sano

Està passant mentre escric aquestes línies, no m’havia passat mai tan bèstia, puc fer qualsevol cosa, fins i tot escriure això amb petits sotracs, i segueix allà.
 
Tot ha començat despertant-me en un migdia de diumenge d’hivern, on les mantes em feien calor, tot i estar completament en la nuesa. Dormir sense roba fa que la teva sexualitat estigui més activada, i per començar bé el dia, he decidit jugar una mica amb mi. Res de l’altre món, com d’altres vegades, comences a resseguir el cos i a jugar una mica amb la part baixa. Portava una estoneta així, que em dic de donar-li una mica d’emoció externa.
 
Cerco la plana habitual de vídeos, miro els suggeriments, i cerco el vídeo de més durada: un d’aquests de parella que representa que ho fan davant una càmera a internet. El començo a veure i començo a tocar-me però quelcom inesperat passa, una de les persones em recorda molt a una altra. Físicament, té un cos igual. I a sobre actua de forma massa pervertida. Massa.
 
Se m’activa quelcom que no puc entendre, per que m’estic a punt d’escórrer massa aviat, i no vull, vull gaudir més i em freno mentalment, faig pausa al vídeo ràpidament, però a la vegada se m’escapen pensaments d’altre situacions sexuals.
 
Em venen de cop, aquells moments inoblidables quan aquell orgasme et queda gravat per tota la vida en la teva ment. Aquell primer cop que et passa, aquell moment amb aquella persona, aquell moment després d’una trobada al metro on salten les hormones i necessites treure-t’ho a soles, el dia que vas veure la persona per primer cop en la que ara penses, però a la vegada amb totes les persones que has tingut una situació sexual real o imaginària.
 
Em torna a venir les ganes d’escórrer, però no. Para-ho! I aquesta lluita de cop es queda en aquest punt. És quelcom increïble. Tinc el sexe inflat de l’excitació en el punt de l’orgasme però no explota. Prem però es queda en el punt. Això em provoca de tant en tant convulsions. No m’ho puc creure. Em passo… Mitja hora? Tres quarts? Una hora? El plaer és indescriptible. És com si molts cossos a la vegada estiguessin sobre meu i moltes persones estiguessin jugant amb el meu sexe sense que jo, en realitat, no m’ho estic tocant. Les meves mans fa estona que no fan res.
 
Es molt de plaer, però per un moment m’espanta. I si no ho puc parar?
 
Penso en un avió. Ja se que és estrany, però el pensament d’un avió en ple vol, m’ho sol parar. Res.
 
Agafo el mòbil, miro el Twitter. Res.
 
El cos es sacseja de tant en tant, recordant-me com mana el plaer.
 
M’entretinc per altres xarxes. Sembla que la cosa baixa. Ho vull?
 
Vaig a les meves fotos desades i volent o no, vaig a mirar les fotos de nuesa que em van fer amb… error!!!! O no? Era el que volia en el fons.
 
Haig de deixar el mòbil. El sexe està molt humit, mai havia estat tant així, tant preparat.
 
Prem, prem… Penso: Jo escric, que passa si ho escric mentre em passa? Serà únic no?
 
Començo a escriure aquestes línies, no m’havia passat mai tan bèstia, puc fer qualsevol cosa, fins i tot escriure això amb petits sotracs, i segueix allà, i estic encara pensant en això que acabo d’escriure que….
 
Vaig haver de parar d’escriure i estirar-me al sofà. Les convulsions eren increïbles. No em tocava, no feia res. Tot venia d’una ment descontrolada que no volia que això acabés mai. Ella manava. Jo em deixava dur. De cop tots aquells pensaments es van desbordar. Vaig tancar els ulls. La persona causant de tot era sobre meu. La sento per tot el cos. Em resseguia. El seu sexe contra el meu sexe. La velocitat dels meus espasmes va augmentar. No podia parar-ho. Ho veia a venir. L’esgotament estava al límit, ho havia d’alliberar.
 
I va passar. Un, dos, tres, quatre, cincs, sis!!!! SET!!!
 
Vaig caure.
 
Tot va parar.
 
 

 
 
Vaig entrar en trànsit. Somiava.
 
Somiava la solució.
 
Del món? De la vida? De l’univers?
 
Em vaig despertar a l’hora de dinar.
 
Sentia com tiretes d’haver fet un exercici dur.
 
Em vaig dutxar esborrant les ferides.
 
 

 


Nota de l’autor el 14 de febrer del 2016
 
Dies després, he acabat d’escriure aquest relat, som al dia dels enamorats.
 
Dedico aquest relat a qui ens estimem a nosaltres mateixos tant com estimem als altres.
 
És la clau de la vida, la clau per gaudir-la en cada instant.
 
No estem mai sols, el cos és potser efímer i mortal, però la ment és poderosa.


Nota de l’autor el 14 de febrer del 2018
 
Dedico també el relat a les Persones Altament Sensibles, ells entendran més el relat que ningú.