Pensa, per tant, existeix.


Vivim uns dies inèdits a la història de la humanitat, almenys, en la història escrita que sabem i no de possibles eres que podrien haver existit abans de grans cataclismes i no en sabem res ni en suposem. I és el fet que, pràcticament tota la humanitat alhora, hem d’estar parats, o almenys hauríem d’estar, ja que certs governs, no entenen que ara és hora de ser responsable, no ja pel fet del coronavirus, que siguin els que siguin els objectius o raons de la seva aparició (per mi, clarament econòmic-polítiques), sinó per cuidar els nostres en un combat contra el qual n’és desconegut. No tenim més remei que tenir corresponsabilitat, pesem el que pensem de la situació.
 
I aquí ve el principal punt: la incertesa és l’únic que és cert. De la història de la filosofia, sempre he estat un fan d’en Descartes, que deia que hem de dubtar de tot menys del fet de dubtar, i d’aquí va treure el seu “ego cogito, ergo sum”, o sigui, el penso per tant existeixo. Adaptat a la situació actual és que la incertesa del que tenim al davant és del tot, i la primera feina que hem de fer és acceptar-la i no voler aferrar-nos en una possible falsa seguretat com ara la bogeria sense sentit de comprar paper de vàter.
 
I com que pensem, per tant existim. Reflexionem sobre temes que ara ni que vulguem, podem fer en la majoria dels casos.
 

– Reflexionem sobre els diners. Excepte alguns casos amb sort, tenim ERTE’s, empreses (i els seus empleats) i autònoms, que a causa d’una societat que no pots estalviar i de viure al dia, no arribaran ni a final de mes, el que ens ocupa –març del 2020, a l’hora d’escriure aquest article- ni els que vindran, i per altra banda, jubilats, que han treballat tota la vida, contribuint amb els seus impostos i plans de pensió, ara se’ls deixi morir als hospitals. Pensem en què serveixen els diners si demà s’acaba el món. Per a res. Podríem doncs pensar un sistema nou on els diners fossin només l’eina que haurien de ser i no la base de les nostres vides?
 
– Reflexionem sobre la nostra llibertat. En un moment que tot el món comença a despertar sobre la nostra submissió a Estats, empreses multinacionals, religions i altres menes d’entitats corruptes, i que la gent començava a sortir al carrer, just ara, estem tots confinats a casa, encara més dels que sortíem al carrer. Reflexionem amb aquesta coincidència. Reflexionem si hem de lluitar per canviar el sistema actual, que ha quedat ben clar que no serveix amb aquesta crisi. Reflexionem sobre que la llibertat acaba on comença on la d’altra i que sí de forma col·lectiva aconseguim més felicitat, ho serem tots.
 
– Reflexionem sobre la nostra vida amb els nostres. Ara que ens obliga estar tancats a casa amb qui probablement, per les nostres obligacions, no veiem moltes hores al dia, o al revés, al fet de no poder desplaçar-se, qui no podem veure en carn i ossos –i per sort de les noves tecnologies, podem saludar en línia- quin és el nostre grau d’estimació i cura amb els que ens són propers i estimem. No heu notat que en general us heu comunicat més i heu sentit més la unió amb el món? I esperem que aquesta unió sigui amb estimació i no en la por. I siguem molt empàtics. Perquè, al final, una cosa està clara, estem units per bé o per mal, i això ho demostra la ràpida propagació d’un virus, no estem aïllats mai de la resta del món. Som interconnectats. Depenem uns dels altres i no es pot evitar. Com un a una cèl·lula ho és amb la resta de les cèl·lules i formen un cos. Com un quàntum ho és amb la resta de quàntums per formar l’univers. Som un tot. Això sí, sempre estimant-se i no perdre’s el respecte a un mateix, perquè si la cèl·lula no funciona bé, les del costat tampoc.
 
– Reflexionem sobre la creativitat. Estem tot el dia immersos en la roda de la societat i el consumisme, que oblidem la nostra capacitat de crear. I aquests dies, les hores i hores de lleure, hem descobert una creativitat aclaparadora que està omplint les xarxes i el que no veiem. Oi que la vida és diferent si surt la nostra vena artista?
 
– Reflexionem sobre el ser o no ser. Com deia Hamlet, aquesta és la qüestió. Aquells dies ets porta més a ser nosaltres mateixos, amagar menys les aparences i no a no ser, que és el que ens demana la societat, moltes vegades al contrari del que sentim que volem ser. Potser ets un il·lustrador que estaves a punt de renunciar-hi fent una feina qualsevol, i com que ara potser no hi haurà ni feines d’aquestes, no hi perds res acomplint el teu somni. O potser cada setmana anaves a la perruqueria per la teva imatge d’abans mort que senzill i ara com que no hi podràs anar, veus que no passa res per anar una mica despentinat, i ja no et dic, les formes estranyes de tapar-te la cara per protegir-te. I de fer el burro amb els reptes de les xarxes, amb ser la mare i el pare que els teus fills volen, de no fer veure el que no ets, etc.
 
– Reflexionem sobre la natura. Primer, que ara no hi podem accedir com a humans, però també que li hem fet. Ara que l’alimentació és l’únic important cada dia, perquè no fem un pensament en equilibrar aquesta i baixar la tendència del consumisme irracional, sobretot de carn, però vigilant que la bogeria no se’ns en vagi tampoc a l’altre extrem. La solució és ben senzilla: sempre que es pugui, producte de proximitat i si es pot perfilar més, que respectin i no maltractin el regne animal ni la natura ni el clima. I aquest últim ens està donant la darrera oportunitat.
 
– Reflexionem sobre la seguretat de les coses. Tinguem clar que no hi ha res que sigui segur en aquesta vida i gaudim-ne d’aquest fet, ja que més tard o més d’hora morirem, i hem de viure la vida pensant que és finita, i no viure-la amb por de morir que no es deixa viure-la. No hi ha res segur en aquesta vida, viu del camí, viu del que tens i no del que no tens. Agraeix la sort que has tingut, tot i que sembla que les coses no han sortit com tu voldries, i has estat flexible i t’has adaptat –la gran capacitat humana: l’adaptació- amb el que t’ha passat, fixa’t bé que, al final, has tingut molta sort.
 
– Reflexionem amb fer el que us agrada. Tot i que moltes activitats que ens poden agradar són fora de casa, fixeu-vos en la quantitat de coses que us heu posat a fer que us agraden i que no fèieu per falta de temps en aquestes vides que fem corrent amunt i avall, i ara, que tot s’ha parat, podem fer. I si un cop passada la crisi, fos així? Perquè no? Ara ser tot sempre renuncia o sacrifici? Pensem que voldríem fer si no tinguéssim cap obligació com ara i també les que voldríem fer un cop no hàgim d’estar tancats a casa.
 
– Reflexionem de forma introspectiva. En definitiva, doncs, aprofitem aquest “perfecte descans” per parar i observem els nostres pensaments, coneguem-nos nosaltres mateixos, que ens passa pel nostre cap, què volem fer i quina serà la nostra relació amb la resta del món. Quina lliçó ens està donant la situació actual? Això sí, pensa durant el dia, aparca la incertesa a la nit i deixa tot els grans pensaments per l’endemà. Sopa –lleuger-. Llegeix un llibre, mira una pel·lícula o una sèrie, medita o fes l’amor, acompanyat o sol. I dorm, que demà serà un altre dia.

 
I potser no estàs d’acord amb tot el que escric en aquest humil article, fins i tot, que m’hi he deixat coses en les quals pensar, però això és bo, perquè hi hauràs reflexionat i com deia un gran professor a la facultat d’informàtica, seguint una idea aristotèlica, és que tot el que pugui ser o no, té aquest resultat prudent: depèn.
 
Sigui com sigui, estimat lector, pensa, perquè llavors existeixes.
 

< >