Sabeu què? Sóc l’heroi!


Quan anava a entrevistes de feina, em preguntaven: Digues-me quins són els teus defectes i dos dels que jo deia, a priori, sorprenien, per què semblaven el contrari: Un, ser massa responsable. L’altre, voler sempre ajudar.
 
Per què algunes persones tenim la dèria de voler salvar? D’on ens surt aquesta vena? Molta gent que m’estima m’ha retret aquesta característica de salvador en detriment meu. Però d’on ve?
 
Jo crec que hi ha quatre possibilitats que ens poden interrelacionar entre elles:
 
 – La quixotesca pura
 – La d’emmirallar-se en un model real
 – La psicològica
 – L’espiritual o d’energies
 
Don Quixot de la coneguda novel·la de Cervantes era un personatge que es tornava boig després de llegir novel·les cavalleresques i es llença a viure les mateixes aventures acabant lluitant contra molins de vent. Jo sempre he tingut clar que sóc la seva versió moderna en el fet d’ajudar als altres i de lluitar per causes perdudes. Pel·lícules, sèries de televisió i còmics han estat les meves fons. En el setè art trobem herois i antiherois en Els set magnífics (1960), en el George Bailey de Què bonic és viure! (1946), en Rick Blaine de Casablanca (1942), totes les pel·lícules –sobretot les 18 junts- de Terence Hill –en solitari el Superpoderós (1980)– i Bud Spencer –en solitari el gran Banana Joe (1982)-, o James Bond en tots els seus títols.
 
“Ja sé que penseu i teniu raó”: molta gent sap que sóc un gran fan de 007, però el meu personatge, qui “sóc jo” –fins i tot, similituds físiques segons com- el trobem a la pantalla petita a en Thomas a Magnum (1980). Junt amb ell, altres herois com a l’altre detectiu amb mostatxo Mike Hammer (1984), el pilot d’hidroavió Jake Cutter d’Els contes del mico d’or (1982), en Ralph Hinkley d’El Gran Heroi Americà (1981), les extraordinàries Kelly Garrett, Sabrina Duncan, Jill i Kris Munroe, Tiffany Welles i Julie Rogers d’Els àngels de Charlie (1976), l’equip d’Els homes de Harrelson (1975), el duo d’Starsky & Hutch (1975), els resistents d’”V” (1983) –qui no volia ser en Donovan?-, els bojos de L’Equip A (1983), en Michael d’El cotxe fantàstic (1982), en Buck de Buck Rogers en el segle XXI (1979), en James T. Kirk d’Star Trek (1966), o l’Angus a MacGyver (1985), entre altres que em deixo.
 
Pel que fa als dibuixos animats, tenim en Ulysses 31 (1981), La Batalla dels Planetes (1978), Mazinger Z (1972) i en la colla que acompanyen en Goku i ell mateix a Bola de Drac (1986). I lligant el manga, pel que fa als còmics, per no fer una llarga llista, tenim en Superman de DC i l’Spiderman de Marvel, per dir els primers que em venen al cap d’ençà que sóc bé marrec.
 
Tots ells tenen el que determina l’aventura de l’heroi, en què tenint una situació de normalitat, el destí els crida a l’aventura i aquests accepten el repte. Normalment troben mestres que els ajuden en aquest camí, però al final s’hauran d’enfrontar sols al desafiament final, amb un sacrifici –aquella lògica del personatge d’Spock a Star Trek, l’Ira del Khan (1982): el benestar de la majoria sobre el de la minoria- i en què s’obtindrà una recompensa. Aquesta estructura es pot trobar tant en Indiana Jones com al Nou Testament que narra la vida de Jesús.
 
Si es dóna el cas que no has tingut aquesta influència, aquesta pot venir per algun mestre que t’ha donat la vida i al qual t’emmiralles. Aquella persona que és en si un heroi o heroïna que dóna tota la seva vida pels altres. En l’àmbit personal podria dir diversos mestres, però hi ha una persona que ve al cap en l’inici de la meva llista: la meva mare Montserrat Gannau i Folch. El que ha fet ella per tothom, no té preu, sobretot per la seva família. I si sóc com sóc, està clar que no és només per la ficció, sinó perquè ho he heretat de la meva progenitora, amb dues grans eines en aquesta aventura de la vida: la perseverança i la resiliència. Segurament heretades del seu pare, el meu avi Joan Gannau, com el seu innat coneixement per conduir d’un The Transporter tota la seva vida, i que va patir molt durant aquesta, ja des dels disset anys, essent a la batalla de l’Ebre com un de la quinta del biberó, ferit en combat i perdent la llibertat tres anys de la seva vida ja en la dictadura de Franco, que va marcar el que havia de ser la resta dels seus dies. Ell era l’únic de tota la família que acceptava o comprenia la meva dèria per les sèries quan era petit i em desava revistes, com la Teleindiscreta, de les quals encara en deso retalls.
 
Sense posar un rànquing, també hi ha el meu pare com heroi, Joan Vendrell i Ros, ja que als seus setze anys, en plena adolescència, va quedar postrat al llit un any per mal curar un fèmur trencat que l’ha deixat coix tota la vida, i això no l’ha afluixat mai per aconseguir els seus somnis com també per millorar les condicions del seu poble des de ben jove, l’Ordal –Subirats-, o lluitar per la protecció dels boscos del Penedès-Garraf. Tot i que amb ell no coincidim en la filosofia de la vida, n’he heretat trets, com voler marcar la diferència –“One man can make a difference, Michael”-, fent que hi hagi comès molts dels seus errors i també encerts en el sentit d’ajudar als altres, tot i que no sé qui guanya a qui i en què –hi ego!-.
 
I tots aquests trets heretats lliguen amb el vessant psicològic de què fa que vulguis ajudar els altres, i com veurem, aquest cal tenir-lo en compte per no cometre sacrificis innecessaris en detriment constat d’un mateix, i tenir un equilibri bàsic: Ajudar els altres, sí, però primer, per ajudar als altres t’has d’ajudar a tu mateix.
 
La font en la ment de voler sempre ajudar pot venir d’un problema de l’Ego i un s’ha d’analitzar si es reconeix com a tal perquè aquest no sigui el seu motor: creure’s que només un mateix sap resoldre les coses, tenint la raó, sentint-se sempre necessitat, amb la falsa il·lusió de tenir control sobre les coses, voler ser acceptat i por al rebuig, no cuidar-se un mateix i odi a la vulnerabilitat. I és que, fins i tot, Superman sagna, plora i no té solució per a tot ni pot salvar a tothom.
 
Totes aquestes característiques les reconec en la meva persona en moltes etapes de la meva vida i algunes d’elles estan encara molt per aquí. I és que el problema és que l’heroisme mal dut porta -i ho dic per experiència pròpia- a: Angoixa per fer i resoldre, esgotament crònic, irritació amb un mateix i els altres (i sent PAS, això es multiplica), tot el temps dedicat a expectatives alienes i totalment atrapat al mateix complex de salvador. I clar, acabes sent una persona que: no saps rebre dels altres –per sort, he acceptat i rebut molt d’ajut-, et sents culpable quan reps ajut, dones sense límits, mai estàs satisfet i t’enfades amb tu mateix i amb els altres quan aquests abusen en el sentit de quan se’ls ha donat la mà, n’agafen el braç.
 
I per què això? Doncs el seu nen interior va decidir en el seu dia no ser vulnerable, que havia de ser fort per a ser alguna cosa, que té molta por a la incertesa i perquè en el seu dia potser va ser rebutjat, també sent un rebuig per un mateix. El meu cas, el mateix assetjament escolar i algú o alguns molt propers que em donés l’adjectiu d’inútil o d’encantat a ximple, et genera tot això.
 
Així m’he passat la vida “salvant” la gent. Puc mirar enrere la part positiva de sentir la satisfacció d’haver ajudat molta gent, tant dones com homes, però la part negativa també hi és: ajudar on no hi he estat cridat, volent salvar qui no vol ser salvat, atraure l’amor sentimental per persones que tenien una mancança a ser salvada, fer mal sense mala intenció, decebre a gent per no poder arribar –pel que sigui- a complir la promesa d’ajut, abús de petició d’ajut –fins i tot exigit- per part dels altres, trobar-se a qui has ajudat professionalment i gratuït i quan l’has de menester et cobra ni fent-te preu d’amic, etc. Fins al punt que dius el que deia el personatge de l’O’Neill a SG-1 (1997/s03e08): “La pròxima vegada que senti el desig d’ajudar algú, no dubtis en donar-me una puntada de peu”.
 
I no ens deixem aquelles conseqüències físiques psicosomàtiques a vegades cròniques, de les quals citaré les pròpies: mal d’esquena –sentir-se responsables dels altres-, raspera al coll –tragar-se les necessitats pròpies-, mal el genoll -inflexibilitat-, problemes al sistema digestiu com gasos o acidesa –rebuig al món exterior… en alguns casos es pot arribar a colitis crònica- i, finalment, tenir poca traça física, tenint accidents com entrebancar-se, trencar gots, etc. –el culpable ho ha de pagar-.
 
L’important és saber-ho. Treballar molt la supressió d’aquest ego. Reconèixer la por pròpia. La vulnerabilitat pròpia. Treballar el respecte i l’amor incondicional per un mateix, sobretot a les vulnerabilitats pròpies, i també pels altres, i evitar així també que aquest amor s’acabi confonent amb el sentimental, un mateix o generar als altres aquesta confusió o tots junts a l’hora.
 
Un cop has treballat això, evidentment pots treballar per ajudar i fer un món millor, però sempre sense el motor de l’ego i amb l’amor incondicional per davant, tot agraint aquest heroi que un té, no desfent-se’n, sinó més aviat donant-li llum, fent-lo brillar. I també sabent dir “No” o almenys: “Ara no”, ja que mai diguis mai més, de res.
 
Personalment, a la meva edat, n’he millorat bastants aspectes, però encara me’n queda molt de camí per recórrer. De totes maneres, no em penedeixo de res, tot són mestres –i per sort meva, a vegades: muses-, en definitiva, lliçons de vida.
 
I arribem al darrer punt, l’espiritual o energètic. Des de la missió al destí, que la nostra ànima o energia està en aquest pla físic per complir un deure, i aquest cop és el de ser l’heroi o de força de la llum, o com deia el Carles Capdevila, el d’emprenedor, ja que hi ha algú altre que fa la feina de l’emprenyador, del malvat o de la força de la foscor. És una simple composició del xinés yin-yang, per existir una cosa ha d’haver-hi el seu contrari i donar equilibri energètic a l’univers.
 
Jo, ja que em toca sembla el paper d’heroi, quan era nen sempre m’agradaven aquells dibuixos d’un gos que es deia Droopy que era l’heroi però sense fer res –jo associava el seu nom a ser dropo- ni immutar-se ni afectar-se, sempre amb un as a la màniga. Tant que no semblava un heroi. Sempre deia “Hello, all you happy people. You know what? I’m the hero”.
 
“Hola gent feliç. Sabeu què? Sóc l’heroi.”
 
Però que també deia i això ho hem de dir tots els herois:
 
“Sabeu què? Sóc feliç.”

 
 


 
 

< >