Un flaix


Avui he tingut un flaix de tu. Ja és el que queda. Ja en el dia a dia, i sobretot la nit, quan més em venies al cap, no penso en tu. Suposo que l’exercici d’impedir-me fer-ho, al final la ment s’adapta.
 
Però he tingut un flaix de tu, una imatge del dia a dia, que era quan jo ja estava al menjador amb aquest portàtil amb què ara escric aquestes línies, fent coses, assegut al meu sofà, i tu, que havies dormit més estona perquè havies anat a dormir més tard que jo, t’acabaves de llevar i treies el cap per la porta del menjador.
 
Deies bon dia com si tinguessis una espardenya a la boca, però en realitat era el protector nocturn per no mossegar-te les dents, que sempre em feia molta gràcia quan continuaves parlant amb aquest objecte a la boca que semblava que estesis atordida.
 
Portaves el teu boig cabell més boig cap mai, amb cap pèl col·locat on havia d’estar, però curiosament el trobava molt bonic i un reflex exacte del qual eres tu en la teva forma natural.
 
Les ulleres te les acabaves de posar i no les tenies ben col·locades, però tampoc servien de gaire perquè tenies els ulls entreoberts que encara no havien despertat, fent l’esforç de barallar-se amb la fluixa llum del menjador com si t’enlluernés el sol.
 
I aquell pijama, que semblava que et vingués gran, amb els botons mig descordats, que donava un indici de la teva bellesa que tampoc havia acabat de despertar.
 
Per sota els teus peus, ja apareixia el conill content de veure’t, i marcant aquelles sabatilles peludes que lògicament tan feliç li feien.
 
Llavors o desapareixies per la porta que havies aparegut, per anar a fer un pipí o dutxar-te, o passaves pel menjador per anar a la cuina a fer-te torrades o cafè o té, o el que et vingués de gust depenent si havia passat ja el migdia o no.
 
I jo, continuava fent feina, content de tenir-te en la meva vida i que llavors començaven les hores d’un nou dia vivint junts.
 

< >