L’amor incondicional


Ja vaig escriure sobre l’amor en un article, però avui, en aquest epíleg, on han passat sis mesos que vaig deixar de tenir-te al meu costat i d’uns quatre que es van trencar tots els lligams, vull parlar de l’amor incondicional on aquest any 2020 dels desastres, he après més que mai a tenir-lo, i molt principalment, l’he treballat amb mi mateix.
 
L’amor incondicional té tres destinataris:
 
                – Un mateix.
                – Els altres.
                – I l’univers que tenim i se’ns ha donat.
 
I és un amor sense condicions, d’aquí ve l’adjectiu: incondicional.
 
Gràcies a les experiències d’aquest any passat 2020, d’ençà que l’amor de la meva vida hagi desaparegut de la meva vida, a veure la por, l’odi i l’enveja més que mai en la gent, fins a com està el món, el primer que he treballat és l’amor incondicional a mi mateix.
 
Aquest, primer de tot, no culpar-me de res del que ha passat, ni amb la persona perduda, ni en cap acció al meu voltant ni del que faig i deixo de fer. Treure’m allò que em va fer deixar d’anar a missa, perquè a l’església només et deien el miserable pecador que eres. Després, deixar-me d’exigir cada dia ser una persona productiva. Això ve de les anteriors generacions marcades per la postguerra i a la vegada dels seus pares que tot en la vida és treballar, lluitar i una vall de llàgrimes. Sí, s’ha de fer allò que es diu “a Dios rogando y con el mazo dando”, o sigui, agrair a l’univers i no deixar de fer coses, però no fer, també és fer coses, és cuidar-se a descansar, a no estar tot el dia en l’obligació, perquè normalment aquesta obligació forma part del sistema, de la societat que ens obliga fer un camí que no és el que vol la nostra ànima, des de demostrar un estatus social a tenir i tenir coses que la societat prem perquè facis en uns determinats temps de la teva vida, creant pressions on no haurien de ser. En la meva vida he fet més que en la meva generació anterior, però no he fet encara algunes coses que aquesta generació considera haver fet la vida, coses que si no correspon a la teva missió, et condemnen a tenir una vida no sentida. Per això, un s’ha d’estimar a un mateix, passi el que passi, diguin el que diguin de tu. L’únic que ha de decidir qui ets, ets tu. Ni els teus pares, ni la teva família, ni els teus amics, ni els teus enemics, ni la teva parella, ni la persona que més estimis en aquest món després de o igual a tu mateix. No has de ser perfecte per ningú, ni tan sols per tu mateix, ja que si t’estimes, tot t’ho has de perdonar, sobretot les teves febleses, perquè aquests hi són perquè ets humà i tens dret a tenir-les i tens dret a equivocar-te. I cuida’t, cuida’t aquest cos que és la nau de la teva existència, cuida’t sentint el que sents que et cuida. Els metges i nutricionistes, saben moltes coses científiques i correctes, però no hi ha res com el que et demana el cos i l’ànima que et fa sentir bé com a bona guia. Sempre, en mesura, tant el que ells diuen, com el que et demana el cos i l’ànima. Ment sana en cos sa.
 
Després de l’amor a tu mateix i en igual mesura, ve l’amor per als altres. Bàsicament, de la mateixa manera que t’estimis a tu, de forma incondicional, bé, cap als altres. Per tant, la fórmula és la mateixa: no culpar els altres de les coses que fan o deixen de fer malament, són com tu, humans, amb les virtuts i les seves febleses. Deixar d’exigir on no arriben –això sí, si són polítics, no els votis el pròxim cop, per l’amor de Déu i mentre reclama que facin la seva feina promesa fins llavors-. Deixa que l’Univers posi les coses al seu lloc, que moltes vegades ens enfadem i cridem al cel, però no hi podem fer res, podem dir, recordar, però només t’escoltarà qui està en la teva línia de pensament –i pots saber qui són i aconseguir cuidar i canviar una mica l’entorn-, els altres no els canviaràs, si aquests no decideixen canviar, i per experiències trobades, només és qüestió de temps. S’ha d’entendre i pensar que ningú és com tu. No pots exigir que l’amor que tu dones sigui correspost d’igual manera segon uns esquemes que tu tens al respecte, siguin teus o els hagi dit la societat. Els pares mai pensaran com tu, i porten més anys a la terra, és molt difícil, o llarg en el temps, que els puguis fer canviar, a més, la teva visió no vol dir que sigui la bona, és la teva, res més. La família, els amics, els enemics…, i la parella, aquella persona en què decideixes fer un equip, un nucli dur per fer el viatge en aquesta vida i no té per què ser com tu vols. Si la vols canviar, per molt que te l’estimis, o ella et vol canviar, i són coses, ambdues, que poden passar després del primer any de la droga de l’amor, val més revisar si no us heu equivocat en l’elecció de fer el nucli dur. I no passa res, si no és així. I afortunats sereu si coincidiu en la majoria de les coses. Costa de trobar. I també afortunats d’haver sentit aquest amor terrenal durant un temps, cal agrair-ho. Però passi el que passi, practica l’amor incondicional, no posis condicions en les relacions, des dels pares i a la parella, ja que si aquestes apareixen, estaràs fent un contracte d’associació, una SL amb estatuts, però no serà amor, serà altra cosa.
 
Finalment, estima a l’Univers. És el que et proveeix, és qui et cuida, és la bellesa que et rodeja, des de la llum del sol o de la lluna, a la de cos humà com va venir al món, en totes les seves formes, trencant els estàndards o els prejudicis socials. Desitja i agraeix, no exigeixis tampoc. L’Univers et posarà a prova, però no t’ofegarà al límit que no puguis. L’ofec només pot venir de tu si no t’estimes, ni estimes la resta sense condicions. Tot es pot, si hi creus. No hi ha mal que per bé no vingui. I perdem, perdem coses, la vida és pèrdua, des de la mort, a aquella persona que has estimat i estimes i estimaràs, però precisament, l’has de deixar marxar perquè ja toca fer un camí separat, encara que hagis estat deu anys braç a braç per complir un somni, o vint-i-set mesos, 24 hores al dia, set dies a la setmana, compartint la vida en una forma intensa i impensable, o quinze anys essent la teva musa, però ja té una vida a l’altra banda de món. Dol, tristesa i acceptació al canvi, des de l’amor incondicional. Persones, projectes, somnis, formes de viure…, són etapes que es tanquen per obrir de noves, que l’Univers et dóna per acomplir un nou viatge de l’heroi que tots portem dins. Com diu el poema d’Ítaca, recitat pel recentment desaparegut gran sir Sean Connery en anglès: “As you set out for Ithaca hope that your journey is a long one, full of adventure, full of discovery.” Tots tenim les nostres ítaques, i l’important no és arribar-hi, sinó com vius aquest camí. “Ithaca gave you the marvelous journey. Without her you would not have set out. She has nothing left to give you now. And if you find her poor, Ithaca won’t have fooled you. Wise as you will have become, so full of experience, you will have understood by then what these Ithacas mean.”
 
 

< >