La Candelera


Avui, dia de la Candelera, per raons diverses de la vida agitada actual, entre mil històries, s’ha donat la circumstància que he travessat Barcelona, a peu i carregat amb material de rodatge. Un dels projectes va, aparentment, vent en popa, i venia d’un altre lloc, per un pollastre en el negoci familiar, que com bé tu saps –i a vegades et queixaves- sempre hi estic implicat.
 
I mentre caminava, ja només el fet de caminar per la Diagonal, m’ha recordat les nostres passejades, tant diürnes com nocturnes. També la teva zona per allà al passeig de Gràcia, que li tenies afecte per haver estat allà -aquells dies de gener-febrer de fa ara tres anys justos- quan vas viure, només en aquella zona pràcticament, la teva primera estada a Barcelona. Després va ser lloc d’estada de la teva mare, on la vam recollir amb el vell Ibiza per anar a Montserrat en una de les seves visites.
 
Veient un Fornet, m’he adonat que no he trepitjat mai més un, ni tampoc he anat més a un Mercadona, ni a 100 Montaditos -el de barri l’han tancat-, ni a Pans -el que anàvem, també ha tancat- ni cap paqui, ni cap 365, ni cap farmàcia, ni cap xurreria, ni cap papereria -aquell bon home m’ha saludat pel carrer-, ni cap museu, ni cap caixer ni oficina del Santander-Openbank…, moltes coses. Això sí, al Sorli sí, encara parlem de tu, la desapareguda.
 
I he vist el Vicenç Piera, que abans de conèixer-te, només havia estat una vegada amb una de la teva quinta, la musi, que va provar l’art de ser pintora. I el jardí de Palau Robert, la fàbrica d’Estrella-Damm, la mateixa Sagrada Família… i m’he adonat de les mil aventures que em vas fer viure –ens va quedar Nova York i, no sé com, crec que encara passarà-, dels mil sentiments, de les mil i una coses que em vas demanar fer –bé o malament, segons- i de què la meva vida es va convertir en tu. Vaig deixar moltes coses pel camí. I van venir de noves també. Però el meu univers va ser cegament tu, fins i tot, quan ja veia que em feia mal. I de rebot, et feia mal a tu. I de rebot a mi. Essent un cercle viciós que no depenia de nosaltres. Altres forces, que tu em vas preguntar si odiava, feien que fos així.
 
No, no les odiava, però de no existir, haguérem sobreviscut més de tres anys. I tu no hagueres agafat altra excusa per autodestruir la teva vida. Jo sobreviuré. Sempre sobrevisc. La inestabilitat de la vida està més present que mai, però ja hi ha noves aventures. No d’amor, això és clar, encara no puc. A part de per la família, amistats i aquest bitxo petit que em vas deixar per donar-li una jubilació feliç, no hi ha ningú ni crec que hi hagi per ara, perquè ets impossible reemplaçar.
 
Però m’hauria agradat compartir la resta de la meva vida amb tu. Ara ja no serà possible. No per a tu. Si no per a mi mateix. No podria, ja ho he escrit.
 
Em queda l’esperança que en una altra línia temporal, estiguem junts contra aquest món en el qual no encaixem.
 
Per cert, una de les tomaqueres que vas plantar, comença a tenir un tomàquet petitó.
 
La vida, que vas crear i deixar aquí, ara fa set mesos, continua, encara que sigui sense tu.
 

< >