EPÍLEG XIV: Avui no neva


Avui no neva. Fa un sol que espetega les pedres.
 
No, avui no neva. Bé, de fet tampoc ens nevava un dia com avui, 27 de febrer, almenys quan et vaig escriure, el primer dia que vam parlar. M’havies afegit a dues xarxes socials per Sant Valentí, curiosament, perquè havies llegit la meva web, buscant informació sobre persones altament sensibles, cosa que feia poc jo havia descobert que era i tu ja sabies que ho erets de feia temps.
 
Aquell dia no nevava a Barcelona –va fer una mica de neu poc després en el mateix dia- ni tampoc a Burgos –va fer-ho dies després-, i vas fer una història a la popular xarxa social queixant-te que just quan havies decidit anar a viure allà, nevava a Valladolid.
 
I jo, només vaig fer un comentari: xD.
 
I vas fer un esforç correcte de fer-ho en català, que mesos després ho feies millor que una persona de Vic, que inclòs em corregies a mi!!
 
La connexió va ser bestial.
 
Em va tocar realment la loteria.
 
El 27 de març, un mes després, havia anat per primer cop com a públic d’un programa de la televisió catalana –cosa que vaig repetir dos cops més amb tu i justament el primer, curiosament, també va ser un 27 de març- i estava nerviós perquè el matí següent agafava el tren cap a Burgos –l’hagués agafat abans si no hagués tingut lo de la tele-. Allà m’esperaves tu, sense mòbil, que t’havia caigut a la tassa del vàter, i em rebies a l’andana del tren com a les millors pel·lícules romàtiques. Recordo com abraçats esperàvem el bus, i quan érem dalt d’aquest, tu asseguda a la banda de la finestra, a la teva dreta, i jo al passadís, a la teva esquerra, estàvem agafats de la mà per primer cop i no paràvem de somriure. I van ser 5 dies romàntics, una primera cita molt llarga en què no vaig veure gaire la ciutat, en la qual em va encantar passejar amb tu. Després, un any i pico meravellós. En acabat, doncs el que no es veu després dels crèdits de les pelis pastoses: i és que no varen ser feliços ni menjar anissos.
 
Tot té un final. Dol. Voldries que durés per sempre, però tot té un final. Però mentre el meu cor bategui i les meves neurones estiguin al seu lloc, recordaré tota la felicitat que em vas donar. Necessitava un cop a la vida sentir l’amor d’aquella manera i m’ho vas donar. I pel que fa les llimones, va ser un aprenentatge. M’havia tocat la loteria, però com passa amb molta gent que guanya a la loteria, el tresor es perd tan ràpid com va venir. En anglès li diuen allò de: easy come, easy go.
 
Avui no neva, però em recordo de tu com si fos ahir. I justament, avui, tot el meu món de coses a fer, juntament amb l’ajut d’una vella musa –que va marxar de la meva vida per tu i no parlàvem tant extensament des del darrer cop que la vaig veure a Barcelona-, li he donat una volta positiva a tot el que m’envolta en l’actualitat, recolzat amb la música de Boccherini mentre ara escric això, usada en la pel·lícula Master and Commander: The Far Side of The Word, on el protagonista era en Jack –forma del meu nom en anglès- l’afortunat, que com deia el protagonista de The Phantom, que la sort no sempre coincideix exactament amb el que tu desitges, però s’hi assembla. I és que també avui, després de mesos per unes obres inútils a la façana de l’edifici on vivim -i vives- i que han fet desaparèixer el que era el teu balcó preferit, en Pepinillo i jo, tornem a veure la llum del sol a la llar.
 
Tan de bo la neu ens torni a unir algun dia i recuperar almenys l’amistat.
 
De tant en tant, et trobo a faltar.
 
 
PD: Per rematar-ho, avui fa 177 anys -27 de febrer de 1844- que un descendent de catalans, en Duarte, va dur la independència de la República Dominicana, el mateix dia que aquesta tarda, als carrers de Barcelona, hi haurà més batalla causada per la cirera Hasél per les llibertats a la península Ibèrica.
 


 
(Actualització del dia 8 de març de 2021)
 
Avui, és noticia que ha nevat a Burgos. Foto que he vist del “nostre” riu nevat:
 

 

<