El moment de màxima felicitat


Va ser avui fa dos anys, érem a Badal, el Pepinillo havia estat vivint uns dies amb mi, suposo perquè tu havies anat a Valladolid, i estàvem a la teva habitació tots tres junts i l’amor va arribar al nivell màxim. Mai mai havia sentit allò, i mai mai, fins ara, s’ha tornat a repetir. Recordo que vaig tornar amb tristesa de felicitat a casa pensant que a partir d’aquell moment ja ho estava perdent. El dolent és que el present que voldries per sempre, es torna passat.
 
Però va existir i per sort, ho vam immortalitzar amb una selfie.
 

Era el 6 març a les 21:25, exactament.
 

 
Un any després, menys tres dies, fèiem una tarda de comiat perquè havies decidit tornar a Valladolid, quan poc després, el coronavirus, ens donaria exactament quatre mesos més, sempre engrossint els moments feliços, però mai com aquell dia.
 
Ara fa vuit mesos que no hi ets, però em va quedar un terç d’aquella felicitat en forma de boleta peluda, que endrapa i no para quiet tot el dia, que em recorda d’on devien treure la idea aquella marca de piles.
 
Per què no es podia haver parat el temps i retenir-ho per sempre més?
 

< >