No en tinc la solució


Per casualitat, no.

Escullo aquesta data, 28 de març de 2022, expressament per fer aquesta reflexió, per escrit, tot i que fa dies que ronda pel cap.

Fa quatre anys, tenia una trobada de pel·lícula a Burgos, que va marcar un abans i després en la meva vida. Primer aquella persona, que va marxar perquè ja havia acomplert la seva missió. I en acabat, un animaló que encara m’acompanya, tot i els ensurts. I ambdós, van fer -i fan- que fes un pas més a aquest despertar-se del nostre Matrix.

Vet aquí, que en aquest Matrix, acadèmicament i professionalment, he fet molts estudis i oficis, i cercant una etiqueta, m’he definit com a solucionador. Si tinc el coneixement, trobo solució. Si no el tinc, intento aprendre’l ràpid, i també descobreixo una solució. Si no sóc prou ràpid pel que requereix la solució o tinc la capacitat per fer-ho, cerco i convenço algú que ho sap fer i ho solucionem. Sempre trobo solució.

Sempre?

No.

Actualment, m’he adonat que, traient les experiències meravelloses –siguin bones o lliçons- que m’ha donat el camí, he estat anant en contra del que volia fer. Quan ha arribat a cert punt, sobretot l’actual, del camí allò que veia bo, ha estat no ser-ho. I sense cercar excuses, per causa de l’estupidesa humana, i, per tant, també la meva.

Poso cinc exemples.

Exemple 1. En el projecte emprenedor, cultural i de vida, Bonapassa, vam treballar sempre des del teletreball. Això, junt amb fer feina per objectius, donava més flexibilitat a la vida privada. Quan anàvem per exemple a clients, ens miràvem estranys: “com? No teniu oficina?”. La situació creada pel màrqueting d’una grip una mica més forta, ha fomentat el que defensàvem en el seu moment: el teletreball. Vam estar avançats a la situació. Doncs bé, resulta que aquest es cerca i fomenta ara amb l’excusa de la “salut”, per en realitat alienar-nos a casa nostra. I el pitjor de tot, és que, personalment, és pel millor, donada la “flexibilitat” que dóna.

Exemple 2. L’ús del blockchain com a nova forma de “diners” sense intermediaris. Per tant, no hi ha diners físics. La mateixa excusa ha servit perquè no hi hagi diners físics. Però els bancs encara hi són i no deixaran que passi altra cosa. Problema? Si demà molestes algun poder, t’esborren –embarguen- els diners del compte i ja està. Quan defenses una nova tecnologia per empoderar-te, resulta que serà usada just pel contrari.

Exemple 3. Junt amb els dos anteriors, jo sempre havia estat gran defensor de connexió via mons virtuals. De fet, no puc explicar moltes experiències de la meva vida –i sense haver fet servir mai una aplicació de contactes, tot fortuït- sense aquesta connexió virtual en els darrers vint anys. Doncs bé, ara se’n diu metavers i veient com van les coses, l’alienació seria superior, més amb el perill del control mental. En Zucki fins i tot ha canviat ja el nom de la seva empresa Facebook a Meta, amb aquest objectiu que ja té en mig camí entre les aplicacions Facebook, Instagram i Whatsapp.

Exemple 4. Emprendre en el món audiovisual -Bonapassa i altres projectes al voltant-, per veure com està tot de podrit, per una banda, i, l’altra, que el teu objectiu és conscienciar la gent i et trobes que tot aquest món, sobretot amb l’aparició de les plataformes, està destinat a només entretenir i tenir-nos desconnectats de la realitat, vinga sèries!, sent menys conscients. Si no fas així, no tens finançament.

Exemple 5. Relacionant amb l’anterior punt, vols muntar un nou mitja de televisió en català, seguint la nova tendència de les plataformes, que a part d’informar en català, s’informi de veritat, i no la PROPAGANDA en què són tots els mitjans actuals. Però clar, cerques a inversors. I que faran aquests? Controlar els teus continguts. I tot l’esforç servirà per ser un nou mitjà de les propagandes de què el mal ve de variants o dirigents malvats.

I així, successivament amb moltes coses. I que et passa? Que et vas dir que mai renunciaries, quan et deien i et diuen: el món sempre ha estat igual, no el canviaràs. Mentida! El món mai ha estat igual. Aquest “igual” és el de les darreres generacions, però les anteriors no estaven igual. I les de fa mils d’anys, no estaven igual. Per tant, renunciar no és una opció. Però a la vegada, quan penses això, tornes totalment al 100% al sistema que en vas fugir quasi fa una dècada –o no- per saldar deutes i cuidar dels teus.

Però que fer? Quina és la solució? Quin ara ser l’objectiu de la vida?

Un que aquesta matinada passada ha donat una bufetada -traient de banda la posició sobre això-, ho ha dit, tot i que ja fa mesos que ho penso: Estimar i protegir els teus.

Aquesta és la base. Molt semblant m’ho va dir el cantautor Roger Mas que el vaig entrevistar, en una de les meves millors entrevistes a algú.

Després, altra cosa que fa mesos que intento practicar i que em va confirmar un s-avi català de més de vuitanta anys que viu al sud de República Dominicana, quan va visitar Catalunya aquest gener passat: Treure’s càrregues de sobre.

Estimant, protegint els teus i tenir les càrregues mínimes.

I una de les càrregues a treure’s és la responsabilitat d’arreglar el món.

Això, mirar de reduir que passi allò que no vols que passi, amb el teu dia a dia, sense deixar-se influenciar per les falses solucions que planteja la PROPAGANDA sobre els problemes que tenim (canvi climàtic, desigualtats, virus…). Ens volen xais i no ho podem permetre, perquè va contra estimar i protegir els teus.

Dins d’aquests mínims, potser no trobaré o trobarem la solució, però almenys, intentarem fent bon camí i nodrir-lo de tantes experiències com es pugui.

Per a la resta…

No en tinc la solució.

… Però, per ara bé.


 
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

28 de març de 2018 – Estació de Renfe – Burgos

 

<